Mon amour
Pròleg: magnífica. Hiromi va aparèixer
diminuta i riallera a l'escenari del Teatre Grec de Barcelona. Tan sols un
piano de cua esperava per la seva actuació. Va saludar llegint en un molt bon tot
i que esforçat, i s'agraeix, castellà. Potser va faltar fer-ho en català, com acostuma
a passar. Però el que no va faltar va ser la música, l'enginy, la simpatia i un
talent immens per a la interpretació i la improvisació.
Hiromi Uehara (上原 ひろみ) és una pianista i compositora
apassionada i de personalitat radiant. Nascuda el 1979, va començar estudis de
música clàssica essent molt petita per després a poc a poc introduir-se en el
jazz. Als disset anys va conèixer a Chick Corea qui la va convidar a tocar en
un dels seus concerts. El seu debut va arribar el 2003 amb l'àlbum Another mind amb el qual ja va tractar
de fugir de les etiquetes jazz i clàssica. La seva creativitat neix d'ella
mateixa i de tot el que ha escoltat i après: rock, clàssica i jazz és clar,
però es nega a posar un nom a la seva pròpia música. Sí que es pot afirmar la
seva característica rítmica en la interpretació, de piano vigorós i subtil, de
vaivens carregats d'energia que sobtadament esdevenen tendra carícia. El 2008 gravà
en directe amb Chick Corea l'àlbum Duets
incloent temes propis d’ambdós i versions de clàssics de la música popular com
Vinicius de Moraes, Lennon i McCartney, mestres del jazz com Bill Evans i
Thelonious Monk, i fins i tot de la guitarra clàssica espanyola com Joaquín
Rodrigo. Sens dubte aquest disc al costat de Corea va ser la porta definitiva
de Hiromi a la primera línia del jazz contemporani mantenint-se a més com la
rara avis que és, i serà. Curiosament el nom de Paul McCartney és punt d'unió
amb un altre dels músics amb els quals ha treballat Hiromi: el baixista Stanley
Clarke, qui va tocar amb Paul McCartney en els seus àlbums Tug of war (1982) i Pipes of
peace (1983). Hiromi es va incorporar a la banda de Stanley Clarke en el
seu tour d'estiu de 2010, sens dubte un nou suport per part d’un dels grans del
jazz de les últimes dècades.
El concert de Hiromi dins del Festival Grec
2014 de Barcelona es va nodrir bàsicament del seu últim disc en solitari
titulat A place to be (2009), ja que
les seves obres més recents formen part del seu anomenat The trio project al costat del baixista Anthony Jackson i el
bateria Simon Phillips amb els quals ja ha gravat tres discos: Voice (2011), Move (2012) i Alive
(2014). I la seva actuació va ser un triomf. No, el teatre no era ple, però
l'entusiasme que va despertar va ser antològic. Va fer que els seients ens
sobressin, els peus es movien amb les seves ràfegues, i ens va aixecar a tots
per aplaudir-la. Un moment màgic va ser quan es va aixecar per manipular les
cordes del piano aconseguint que sonés com un clavicordi i aportant així nous i
imaginatius aires a les seves claus jazzístiques. Epíleg: magnífica.
Text de Juan Carlos Romero
Hiromi website www.hiromimusic.com
Foto de Sakiko Nomura cortesi del Festival Grec de Barcelona
Tots els drets reservats